Masereel (2): una història sense paraules

Publicado el Saturday 2 de June de 2012 | Archivado en Exili

De totes les obres de Masereel, La Ciutat és la que ha deixat més imatges per a la retina. Obres como La Idea o Viatge Apassionat tampoc són del tot desconegudes. La primera va ser publicada per Iralka, el mateix segell que va editar La Ciutat per primera vegada a Espanya sense que cap mitjà de comunicació important se’n fes ressò ni que cap crític del ram en donés fè. Viatge Apassionat també ha estat publicat dues vegades: fa vint anys Muchnik en va fer una magnifica edició avui descatalogada, i més cap aqui ho ha fet Enlace.

Però fora de la nostra linia de visió n’han quedat dues veritables joies que són Una historia sense paraules o El meu llibre d’hores. De la segona Thomas Mann va dir que era la millor pel·lícula que havia vist mai. Y va ser Ediciones del Instituto de lenguas Modernas, de Barranquilla (Colombia) qui les va editar totes dues el 1981, amb epíleg de Hermann Hesse y próleg de Thomas Mann, respectivament. Fins fa poc podiem trobar-ne exemplars a determinades llibreries de l’estat, mig colgades sota l’inevitable allau de novetats de curta vida i d’interès encara més curt.

Especialment Una història sense paraules , em sembla una lliçó de narrativa y de penetració en el comportament humà. En seixanta planxes Masereel explica la dimensió depredadora de l’acte de seducció amorosa i fa que el més complex es mostri de la manera aparentement més senzilla. Veient una cosa como aquesta un ja pot escoltar el terme de “novel·la gráfica” sense que li soni pretenciós o simplement imbècil.

Frans MASEREEL

Publicado el Monday 28 de May de 2012 | Archivado en Exili

Fa ben poc l’editorial Nórdica ha publicat  La ciudad (La Ville)  una novel·la en imatges de Frans Masereel, i auténtic clássic de la narració gràfica i de l’art del segle XX, això sí, l’art anomenat menor.

Nórdica no és una editorial caracteritzada per la solidesa de la seva direcció d’art, però mai li agraïrem prou l’oportunitat d’aquesta edició i el bon treball amb els mitjans de comunicació, alguns dels quals han parat atenció por primera vegada  a la figura i obra del dibuixant i gravador belga.

En cert sentit Masereel  ha estat eclipsat per l’extraordinària personalitat de George Grosz – de qui va ser amic – i el seu reconeixement va quedar reduït al cercle dels dibuixants i il·lustradors que sempre l’hem reivindicat com a mestre. D’idees revolucionàries como l’alemany, però d’una genialitat diferent en la manera d’exercir el seu art . Grosz va crear un llenguatge  que s’ha projectat i renovat al llarg de decenis al món de l’expressió plàstica. Masereel, menys versátil, menys exhuberant, tal vegada menys dotat, va portar l’art de la narració en imatges a un grau de perfecció i subtilesa difícil d’igualar.

Que La ciudad no es quedi en un afortunat accident editorial. Per què no una col·lecció Masereel? Sobren títols y qualitat per a sostenir-la i no cansar-se’n.

27 de gener

Publicado el Sunday 29 de January de 2012 | Archivado en Exili

Es el dia del meu aniversari i  durant força temps em vaig sentir molt orgullós de compartir onomàstica ni més ni menys que amb Mozart. La satisfacció se’m va acabar el dia que vaig saber que també era el “Dia de l’Holocaust”, perquè el  27 de gener de 1945 les tropes soviétiques havien alliberat el camp d’extermini nazi d’Auschwitz-Birkenau. Des de llavors cada cop que faig anys no puc evitar – i mira que m’emprenya – pensar en aquest episodi de barbàrie que sembla tan llunyà, pero que treu el morro en tants i tants aconteixements del nostre temps.

Fa pocs díes, el  25 de gener d’enguany, el filòsof Reyes Mate, va llegir un magnífic discurs relatíu a aquest assumpte al Palau de la Generalitat, davant de la crème de la nostra societat, disposada a mirar el monstre de cara sempre i quan sigui diumenge o festiu i no hi hagi res millor per fer. És un discurs que parla de la memòria i també i sobre tot dels forats de la nostra, per on circulen jutges corruptes, historiadors equidistants i professors d’ètica molt mediática.

També em vaig recordar d’una imatge que vaig fer fa dos anys per a El Periódico de Catalunya, i que il·lustrava un article de Josep lluís López Burniol a propòsit de tan trista cel·lebració. La hi poso perquè tot quedi menys desolat, si es que això fos possible.

Exilis

Publicado el Saturday 21 de January de 2012 | Archivado en Exili

Segons el calendari feia quatre anys que en aquest bloc no s’hi publicava un sol mot .

Vaig anar a comprar tabac i sembla ser que vaig entrar en un bucle a l’espai-temps. Tot plegat explicaria per què  ja no tinc ganes de fumar quan en el meu cap només han passat dos dies des que vaig sortir de casa.

Mentrestant,  tot indica que s’ha declarat una crisi mundial de gran abast i els ànims s’han encabronat. Pera mi tot és molt estrany, per tant, i si vostès s’hi avenen, farem com si aqui no hagués passat res i jo continuaré amb les meves coses. Bona tarda ( o dia, o nit).